Escrit per Iñaki Gil de San Vicente el 10.01.1994. Traduit al català per un company d’ENDAVANT

Sobre les relacions entre independència nacional, socialisme i comunisme

Les quinze tesis que segueixen van en directe a una reflexió que encara avui està molt poc desenvolupada en el Moviment Basc d’Alliberament Nacional: les relacions pràctiques i teòriques de l’independentisme amb el socialisme. Fins ara, el gruix, quasi la totalitat dels nostres esquemes es limitaven a donar voltes al voltant del rebregat assumpte del "socialisme i la qüestió nacional". Fa vint anys, o una mica menys, era un tema candent i decisiu. Ara s’està tornant decisiu i candent oferir a Hegoalde, i quasi ja a Euskal Herria sencera, una profundització concreta i directa.

Totes les forces polítiques del Pacte i de l’Estat espanyol amb els seus ingents mitjans, militen activament contra l’independentisme i contra el socialisme, encara més quan es tracta d’unir ambdós conceptes. No podem seguir repetint els debats d’altres temps tot i que siguin aparentment actuals. Avui és ja més actual la discussió de l’independentisme, per les seves repercussions immediates i directes en tots els aspectes, i per comprovar-ho, només cal llegir la premsa cada vegada que apareix una tímida al·lusió regionalista al Dret a l’Autodeterminació, i conseqüentment a l’opció independentista, que la discussió sobre una "qüestió nacional" ja òbvia fins i tot pels més acèrrims espanyolistes. És més, avui parlar de "qüestió nacional" és parlar de necessitat de la independència i de socialisme com a únics garants de la supervivència basca.

Proposem quinze tesis d’introducció a un debat que cal aprofundir molt més:

1) Des de que la V Assemblea d’ETA oficialitzà i donà per definitiu el procés de simbiosi de la reivindicació nacional basca amb el socialisme, cicatritzant així una vella disputa molt dolorosa i negativa, des d’aleshores dues generacions d’abertzales hem entès i defensat aquesta simbiosis com a elemental. L’hem assumit com quelcom de bàsic que, juntament amb la reeuskaldunització i la reunificació nacional basca, constitueix l’espina dorsal del nostre ideari.

Tot i això, l’evolució dels esdeveniments nacionals i internacionals, del propi sistema anomenat socialista que en aquell moment es presentava per la majoria de progressistes com el "vertader socialisme", per no parlar de les transformacions del capitalisme, ens obliguen a aprofundir i enriquir aquella aportació substancial.

2) Hem de ser conscients que una de les peculiaritats o autoexigències del socialisme tal i com l’entengueren i desenvoluparen els clàssics era la de la permanent crítica i autocrítica. El socialisme és dialèctic en la seva pròpia finalitat revolucionària, és a dir, és crític amb tot allò existent; en tot veu i analitza les seves contradiccions, el seu naixement, expansió, caducitat i mort. I és crític amb sí mateix al preu que sigui, assumint les conseqüències de l’autocrítica sincera i constructiva.

En aquest sentit, la història global del MBAN i en concret d’ETA ha estat i és una aplicació permanent d’aquesta natura radicalment crítica i autocrítica. Aquesta ha estat i és una de les diverses raons fonamentals que, després d’un terç de segle, l’Estat espanyol no hagi aconseguit derrotar el MBAN. En la mesura en què seguim practicant aquest sa i vigoritzant costum, en aquesta mesura tindrem assegurat part del futur. Però en la mesura en què caiguem en la mandra còmoda, en el dogmatisme doctrinari i en la por a la veritat, començarem a retrocedir i, immediatament, a perdre.

3) Què s’entenia generalment per socialisme a finals dels seixanta a Hegoalde?, o més concretament, donades les condicions de dictadura, de silenci imposat, què es podia entendre per socialisme? Fins i tot, donat el context internacional del moment quines eren les referències teòriques i polítiques accessibles? Mai no hem de descontextualitzar la història i les decisions preses dins d’uns marges molt precisos. Quan es diu que el socialisme que influí ETA des del seu origen fou un socialisme anomenat "tercermundista" degut a les experiències d’alliberament nacional del moment, s’està simplificant un context molt complex i s’està portant el debat a les clavegueres del reformisme passiu.

En les condicions objectives i subjectives dels ’60 era anormal que ETA begués teòricament del fresc brollador argelí, cubà, vietnamita, etc. abans que els sacrosants dogmes dels manuals de l’Acadèmia de Ciències de l’URSS. Era anormal perquè pràcticament la totalitat del socialisme del moment o estava adscrit al model de l’URSS o al socialdemòcrata. Encara, a meitat dels ’60, la crítica maoísta a l’URSS no havia arribat a Hegoalde amb força suficient. I les tesis trotskistes eren minoritàries a Europa, i què dir de les consellistes, bordiguistes, pannekoistes, luxemburguistes, i un llarg etc.? El dominant era l’anomenat "marxisme soviètic". A Hegoalde, la intel·lectualitat del moment, part de la qual cobra avui del ministeri espanyol de repressió antibasca, era fanàticament prosoviètica i a penes socialdemòcrata.

Precisament aquí radica un dels mèrits essencials d’ETA en el moment: la mescla d’intuïció, precaució i inquietud teòrica en justes dosis com per evitar que, des dels seus inicis, ETA i el què després seria el MBAN naixés amb el baptisme artificial i importat del ritual "marxista-leninista". Amb prou feines ens hem aturat a pensar les repercussions actuals d’aquesta espècie d’"instint" que, en contra de qualsevol lògica del moment, optà per les línies més "pobres" en allò teòric i mancades del prestigi i prepotència del "comunisme moscovita".

4) Les hem definides com a línies, millor dir pràctiques revolucionàries, "pobres" perquè comparades amb les tones de paper imprès provinents de l’URSS, eren certament molt limitades. Fins i tot un Che Guevara, entès i apreciat en la seva immensa riquesa teòrica per molt pocs, passava aleshores com un simple guerriller. Però aquesta "pobresa" només existeix en la mesura en què s’admet el dogma, la passivitat, la fraseologia i la reverència. Quan es passa als fets, a l’acció de morir i matar, a la lluita revolucionària, la pobresa es fon com greix o porc al foc, apareixent una impressionant capacitat de coneixement de les contradiccions estructurals, històriques i antagòniques.

El denigrat "socialisme tercermundista" d’ETA que mai no es casà amb el reformisme pràctic tot i que tenyit de la grandiloqüència dels "marxistes-leninistes" del moment, expressava el context i la conjuntura de l’Euskadi sud d’aleshores, la capacitat per aprehendre l’essència del conflicte. Tots, absolutament tots els diversos intents posteriors d’etiquetar, de definir amb "ismes" importats i externs l’estratègia i tàctica d’ETA, la seva praxis, han fracassat.

5) Evidentment que entre aquest impressionant cabal de militants i laguntzailes que entraven, col·laboraven, s’apropaven i ajudaven en la mesura de les seves forces, moltes vegades amb més voluntat que encert, però si més no ajudaven, evidentment que en aquest remolí coexistiren postures individuals diferents. Segons les circumstàncies i responent a les successives interpretacions de i sobre els canvis socials que s’estaven donant a Hegoalde, aquestes postures individuals tendien a confluir, centralitzar-se i organitzar-se de manera que dins de l’anomenat complexe-ETA creixia una tensió que donava pas a una escissió.

Era inevitable que passés així i que, de totes totes, cada escissió plantegés una redefinició del socialisme en base a un "isme" nou importat d’experiències exteriors. Podem doncs parlar d’una espècie de debat permanent sobre socialisme dins de la història del complexe-ETA. Un debat entre dos blocs, un dels quals s’afirmava i reafirmava en la necessitat de no hipotecar ni etiquetar el socialisme pel què es lluitava a esquemes externs – felipes, maoistes, trotskistes, peceistes espanyols, eurocomunistes bascs i socialdemòcrates d’esquerra d’EE, consellistes de LAIA-ez, maoistes de LAIA-bai, marxistes-leninistes-abertzales d’HASI – i l’altre, l’oposat en cada debat escissionista, defensor de l’"isme" de torn i que pretenia superar l’escissió precedent.

6) Aquesta experiència històrica es confirma amb la senzilla constatació que no existeix cap document d’ETA en què oficial i taxativament s’autoproclami "marxista-leninista". A la joventut militant actual això li pot semblar una cosa secundària. A aquells que visquérem – i gaudírem – intensament en diversos d’aquells moments, ens sembla, a més d’una fita política impressionant, també una conquesta teòrica fonamental per mirar el present i el futur amb optimisme. Dit d’una altra manera: quina classe de socialisme defensava ETA i per extensió el MBAN que fou capaç de no assumir com la resta d’organitzacions, amb l’excepció de trotskistes i consellistes, el model avui rotundament fracassat? Potser la capacitat de no hipotecar el model socialista amb règims enfonsats, aquesta permanent resistència en defensa d’un socialisme propi, no és en sí una garantia de cara al futur?

Novament hem de contextualitzar aquells debats i conèixer les enormes pressions ambientals, polítiques, psicològiques i fins i tot de modes radicaloides del moment, per adonar-nos de l’enorme distància que separava ETA de la resta d’organitzacions que s’identificaven amb "ismes" externs. Precisament, amb l’excepció en comptats moments de diverses pràctiques armades diferents, i vista l’evolució en perspectiva llarga, aquells que han trencat els tòpics i dogmes, que no han reduït el seu ideal emancipador als petits caps de jíbars dogmàtics, han estat qui, en definitiva, amb totes les seves deficiències i mancances necessàries inherents a la pràctica, han desenvolupat i construït un Moviment d’Alliberament Nacional.

Es pot dir que ETA tingué el mèrit de fer un concepte de socialisme a la vegada general i particular. General per no haver d’acceptar els dogmes existents en el seu moment, per no haver de definir-se sobre qüestions secundàries i accessòries que més endavant tindrien efectes desastrosos en tots els sentits. Particular, o millor dit, concret, molt concret, en ser un socialisme essencialment basat en l’antagonisme i en el xoc irreconciliable amb l’opressió, amb l’Estat, amb la tirania. Per això, les reivindicacions estratègiques d’Independència, Socialisme, Reeuskaldunització i Reunificació Nacional Basca, així com l’assumpció pràctica i teòrica de la lluita armada i de la interrelació de tots els mètodes de lluita, xocaven directament amb la demagògia dogmàtica, reformista o infantilment ultraesquerranistes dels oficialment autodefinits "socialistes", "marxistes", "marxistes-leninistes", etc. de l’època.

ETA tingué el mèrit històric de saber aplicar correctament la dialèctica materialista a la seva pràctica revolucionària d’alliberament nacional, comprenent el caràcter i contingut concret del socialisme en la seva irreconciliabilitat amb l’Estat opressor i, a la vegada, no hipotecant la seva acció amb proclames i frases grandiloqüents, de manual o de santoral, que no conduïen a res, com s’ha demostrat amb el temps.

7) Posades així les coses, la pregunta és obligada: aquesta espècie d’instint, però, ens allibera d’errors i de la necessitat d’adequar el nostre socialisme? Dit d’una altra manera, que potser nosaltres no hem estat també danyats per la crisi mortal que ha destruït l’"edifici socialista"? Seria estúpid i contrarrevolucionari sostenir que estem nets i que no hem sofert les conseqüències d’aquesta mort. No tenim cap problema en afirmar que també el MBAN ha resultat afectat i que també nosaltres hem d’aprendre, i que també nosaltres hem d’aprofundir en les causes perquè, ho vulguem o no, l’enfonsament de l’URSS i la crisi del socialisme anomenat soviètic ha afectat molts militants d’edat, militants formats individualment en aquells principis i aquell model tot i que el MBAN en quant a tal no ho fós oficialment. Això és així.

Però el problema és més profund. Sota l’abric del caos, el capitalisme ha llençat una ofensiva total contra el socialisme en el seu conjunt i específicament contra el fonament emancipador i revolucionari en la seva essència pura. A més dels centenars i milers de vells lluitadors antifranquistes que tingueren l’URSS com a únic model, i com a esperança materialitzada. A més dels centenars de militants abertzales que es formaren en i amb els textos i manuals; a més de tot això, una franja considerable de la joventut treballadora està essent matxucada sense pietat, asfixiada en el derrotisme i individualisme passota mitjançant l’"exemple" de la crisi dels països de l’Est. Però, sent encara més profunds, hi ha una altra raó de pes qualitatiu.

8) Ens enfrontem a un atac sistemàtic contra els fonaments històrics de la llibertat humana, de la millora qualitativa de les condicions de vida i benestar, de la restauració d’unes relacions integrades amb la Naturalesa, dels valors humanistes que han il·luminat les ànsies d’alliberament. A Hegoalde, aital contraofensiva es concreta en la desnacionalització basca i en la imposició d’un sistema bàrbar, brutal i injust. Aital atac es camufla rera la pols de l’enfonsament del "socialisme real" i parteix del supòsit, fals i indemostrable, que ja no és possible ni desitjable qualsevol altre intent de construcció socialista.

Nosaltres no podem enfrontar-nos a la contraofensiva amb els vells esquemes, que a sobre mai no assumírem globalment i oficial. Hem de reivindicar, abans que res, el nostre doble mèrit d’haver sabut mantenir un principi socialista autòcton, per qualificar-lo d’alguna manera, i de no haver sofert un fort desgast intern amb la crisi del "socialisme real", acceptant, sí, que certes franges nostres s’identificaren amb aquell model. Recordar ambdues coses és important per a poder desenvolupar després un enriquiment i actualització del socialisme que volem i desitgem per a Euskal Herria.

9) Dit això, amb les nostres raons per davant, hem d’indicar dues coses: una, que no existeix futur al marge del socialisme i dos, que aquest socialisme no pot ser el mateix que s’oficialitzà a l’URSS. De fet, ambdós punts són un en sí mateix, doncs l’anomenat "socialisme real" ens conduiria al desastre, i per altre banda, mai no tindríem una independència vertadera si depenguéssim econòmicament de l’Estat i de la classe dominant que ens ha dominat amb anterioritat. Es tracta per tant de, en certa manera, collir ara els fruits sembrats durant tants anys de defensa d’una originalitat innegable en el model socialista d’ETA i del MBAN.

Però hem de reconèixer que per imperatius pràctics, a més de per deficiències teòriques i debilitats conceptuals, mai o amb prou feines hem aprofundit amb una mica de rigor en el model de socialisme que propugnem. Si bé és cert que seguim la tradició i el principi metodològic dels clàssics de no fer utopies futuristes. En els clàssics marxistes no trobarem models prefixats, acabats i sellats, com en el socialisme utòpic, l’anarquisme, etc. Tot i això, i a pesar que hem de mantenir aquest principi metodològic i teòric molt encertat, sí hem de dir com no volem que sigui el socialisme independentista; hem de dir que sabem els errors que no hem de cometre, tot i que amb prou feines sabem les coses que sí hem d’aconseguir.

Els punts que segueixen estan plantejats una mica al marge del procés polític real, és a dir, de les fases del Procés Negociador. Són per tant principis teòrico-estratègics que hem de popularitzar d’immediat a la vegada que inserir-los en les dinàmiques polítiques concretes del Procés. Fem aquesta advertència per la mateixa composició d’aquesta xerrada.

10) El nostre socialisme, abans que res, ha de trencar amb la dominació patriarcal, amb l’imperi del mascle, del marit i del monarca. Aquesta ruptura, que ha de prolongar-se i aprofundir-se durant diverses generacions, és una prioritat estratègica, de llarg abast, tan important com el control obrer, la superació processal de la propietat privada burgesa, la socialització de les forces productives, la nacionalització i control popular de la banca i els ressorts financers, la destrucció de l’exèrcit burgès i la creació d’un sistema de defensa basat en el poble en armes, voluntari i integrador de tots els mitjans de resistència, etc.

El nostre socialisme ha de basar-se en la construcció conscient d’una altra forma d’espècie humana, d’un altre cos, d’una altra sensibilitat, amor i plaer. No ha de ser solament un socialisme que lluiti contra l’explotació assalariada sinó també que defensi un altre concepte de treball i, per tant, de relacions humanes, d’afectivitats i interioritats. Un socialisme que mantingui la visió del treball com quelcom de forçós, dur, alienant i no enriquidor serà un socialisme incapaç de construir dimensions omnilaterals i polícromes de creativitat humana. I en aquest camí, la superació del patriarcalisme és imprescindible.

11) El nostre socialisme tampoc pot quedar reduït al poder d’una burocràcia parasitària que, enquistada i protegida en i pels aparells d’Estat, partit únic, sindicat obligat, associacions forçoses de veïns, joventut, dones, entitats controladores d’artistes, científics i esportistes, premsa submisa i monocolor, etc., una burocràcia, dèiem, cuirassada rera aquests poders injustos, dicti i ordeni tots els aspectes de la vida, col·lectiva i individual. De la mateixa manera que reivindiquem una nova vivencialitat psicofísica, intersexual i superadora dels rols i els gèneres, també, a la força per com van units, reivindiquem formes assembleàries, consellistes, horitzontalistes d’intervenció popular i obrera.

El model de partit únic és nociu. Cap societat pot pretendre obrir-se a una explosió de creativitat, que és una de les característiques del socialisme, si està encotillada per les ments estretes dels buròcrates atrofiats. Cap procés emancipador, que per força ha d’afrontar tota classe de boicots, setges, sabotatges i agressions que no tenen perquè ser públicament i immediatament militars i guerreres, sinó que poden començar sent econòmiques, polítiques, culturals, sanitàries i alimentàries, tecnològiques, etc. pot resistir gaire temps si no està dirigit conscientment pel poble. Aquest punt és tan bàsic com l’anterior perquè fa referència a quelcom que s’oblida quasi sempre que es parla de socialisme: molt més importants que l’estructura política, essent-ho molt, és la voluntat, la consciència, la decisió, l’anomenat factor subjectiu de les masses que es dirigeixen a sí mateixes perquè dins seu estan les estructures autoorganitzades.

12) No menys important en el nostre socialisme és la generalització d’una forma qualitativament superior de relacions amb la Naturalesa, amb l’ecosistema i habitat nostre i mundial. El desarollisme capitalista, el consumisme cec i irracional, la destrucció d’energies i matèries finites i irrecuperables, etc., són hipoteques, cadenes que ens lligaran més d’hora que tard a noves formes d’explotació i per extensió suprimiran la nostra independència nacional. L’ecologia no és una moda, és una exigència ètico-política. No és un truc capitalista per a vendre més contaminant en el Tercer Món o regions llunyanes, és un savi estalvi de béns cada vegada més escassos i trencats. L’ecologia no és un somnífer per yuppis turmentats per la seva mala consciència sinó una pràctica col·lectiva de reunificació de l’espècie humana amb la naturalesa.

Però la generalització social de modes de vida, d’estalvi i reciclatge, de consum racional i integrat, de descontaminació i de projectes a mig i llarg termini, aital tasca essencial al nostre socialisme, no pot existir si no existeix un debat col·lectiu sobre el criteri de necessitat, de qualitat de vida, de sentit d’existència, d’interiorització de les conseqüències acumulatives i sinèrgiques en un futur dels nostres més nimis i en aparença superficials vicis consumistes. Tot això ens remet una altra vegada als dos punts precedents. I és que el socialisme és la consciència portada a la pràctica, o no és res, excepte dogmes i paraules buides.

13) Per últim, el nostre socialisme no pot donar-se dins dels estrets i castradors tòpics eurocèntrics. O som internacionalistes a la vegada que independentistes, o res. Així de senzill. No existeix cap possibilitat de crear una illa de justícia i igualtat enmig d’un oceà d’opressió i d’injustícia. Duraríem molt poc si no estiguéssim dins d’un procés més generalitzat d’emancipació. Però això ens exigeix superar els nostres racismes eurocèntrics, les nostres xenofòbies occidentalistes. Hem d’aprendre d’altres pobles i civilitzacions, de cultures més "pobres" – ¿en què? – i amb altres codis i paràmetres. També hem d’aprendre a relacionar-nos amb les classes oprimides dins mateix d’Europa, amb aquestes masses cada vegada més empobrides i maltractades. En suma, es tracta de comprendre que el nostre socialisme no pot repetir l’error estratègic de l’anomenat "socialisme en un sol país", el què ens porta a desenvolupar estratègies i tàctiques de desconnexió gradual, processal però valenta dels centres imperialistes. És possible.

L’internacionalisme no és només una maniobra de supervivència i un recurs egoista de demanar ajut. És abans de res una nova concepció de la unicitat del món, de la pertinència de tots els pobles a la mateixa espècie humana, de l’existència d’una mateixa problemàtica i d’un mateix enemic. És per tant, una concepció nova, filosòfica i històrica, humanista i ètico-moral. Concepció essencialment unida a l’ecologista perquè parteixen dels mateixos problemes, vist des d’una altra perspectiva i camp d’acció, per a coincidir en els mateixos resultats pràctics. Concepció essencialment democràtica en tant que s’oposa i lluita contra tot poder, estigui on estigui i es disfressi de la cultura que sigui. Per últim, donat que replanteja des d’una altra visió l’escissió de l’espècie en sí i amb sí mateixa, apostant per una radical unicitat, per això mateix és incompatible de facto amb el patriarcalisme.

14) No ens ha de sorprendre aquesta clara interrelació teòrica i pràctica dels quatre punts descrits. No podia ser d’una altra manera. El socialisme és una totalitat multicolor que puja per l’arc de San Martí de la consciència emancipada. Les seves tonalitats i matisos són infinits, la seva bellesa és única.

15) Potser algú, que volia o esperava la típica txapa sobre l’independentisme, ens pregunti què té a veure tot això amb l’independentisme? La resposta és molt senzilla. Aquests quatre punts són en sí l’independentisme en aquestes àrees pràctiques i teòriques. Perquè l’independentisme no és una abstracció, o una declaració de principis formals. És una realitat material que adquireix formes concretes i palpables, que es materialitza en sistemes organitzatius i en drets i deures col·lectius discutits democràticament. L’independentisme és una forma d’organització nova i per tant adquireix continguts estructurals nítids.

Podem reduir els debats sobre l’independentisme a simples i reiterats discursos sobre drets inalienables, voluntats col·lectives i projectes difusos. Però estem entrant en una situació mundial i nacional que ens exigeix cada vegada més una major serietat i rigor analític, explicatiu i prospectiu.

Cadascun dels quatre aspectes tractats, i tots ells en conjunt, ens ofereixen múltiples temes de reflexió i intervenció pràctica independentista que pràcticament no hem anomenat per limitació d’espai i de temps. Hem d’aprendre ara que cada vegada que parlem d’independència nacional haurem de dir quelcom de constructiu, atraient, visible ni que sigui a grans pinzellades i enquadraments. Ja han passat els temps de les proclames fàcils; temps en què ser independentista resultava còmode perquè no calia precisar ni aportar raons.